Fins ara, la política industrial venia marcada pels desafiaments als quals s’enfrontaven les nostres economies, que bàsicament eren la globalització, els avenços tecnològics, la creixent interrelació entre la indústria i els serveis vinculats a la producció (això que s’anomena la nova indústria), la sostenibilitat, i la digitalització.

A aquests desafiaments, la Unió Europea va respondre proposant l’impuls d’un desenvolupament econòmic intel·ligent, sostenible i integrador, que posés la industria i la innovació en el cor del model de creixement.

En aquest marc, la política industrial de la Generalitat de Catalunya ha volgut ser realista però transformadora, ha volgut treballar de peus a terra amb la indústria que tenim però sense oblidar que el nostre sector productiu ha de transitar progressivament cap a sectors de més valor afegit.

També ha volgut ser facilitadora, d’impuls públic però amb el reconeixement del lideratge privat. Les empreses són les protagonistes de l’activitat industrial i la tasca del Govern és acompanyar-les en la seva adaptació al canvi de model industrial i fer que l’entorn en el qual treballen sigui competitiu.

I és molt important assenyalar que ha estat concertada amb els agents econòmics i socials. El Pacte Nacional per a la Indústria 2017-2020 és un full de ruta per al desenvolupament industrial del país que va ser elaborat conjuntament pel Govern i les principals organitzacions empresarials i sindicals.

Però és evident que la crisi que estem vivint i que ningú no esperava ha canviat bruscament l’entorn en el què treballem tot obrint enormes incerteses sobre el futur. La pandèmia originada pel Covid–19 s’ha traduït en una dràstica reducció de l’activitat econòmica en general i industrial en particular que, naturalment, ha d’incidir en la política industrial.

En la nostra opinió, la política industrial ha de considerar que caldrà treballar en dues etapes: una primera, que amb seguretat   s’estendrà durant tot l’any 2020 i probablement també durant el 2021, que haurà de tenir com a prioritat la recuperació de l’activitat industrial. Haurà de ser una política industrial d’emergència, que haurà de focalitzar-se en ajudar les nostres empreses a sortir del forat, i que haurà de considerar que hi ha determinades activitats industrials que estan patint amb una especial duresa la crisi actual, com és el cas del sector de l’automoció.

Ajudar a les empreses industrials haurà de ser una prioritat indefugible, i en aquesta primera etapa d’emergència haurà de parar especial atenció a les empreses de menys mensió, a les micro i petites empreses, aquelles que tenen menys de cinquanta
treballadors, que són les que ho tindran més difícil per tornar a una senda de normalitat.

Però com és evident, la política industrial a Catalunya haurà de seguir posant l’èmfasi en les línies que marca el Pacte Nacional per a la Indústria, que són el suport a la competitivitat industrial i la creació d’ocupació estable i de qualitat; la dimensió empresarial i el finançament; la industria 4.0 i la digitalització; la formació; les infrastructures i l’energia, i la sostenibilitat i l’economia circular. En l’àmbit competencial de la Direcció General d’Indústria i un cop abordats els reptes que l’actual situació d’emergència presenta, la política industrial haurà de seguir tenint com a línies mestres d’actuació la innovació i la internacionalització, incloent-hi la captació
d’inversió estrangera, sense oblidar el suport als clústers i al sistema d’start ups i emprenedoria.

També caldrà tenir present que serà convenient dissenyar instruments de política sectorial, eines de política industrial adreçades a sectors industrials que tinguin massa crítica, avantatges competitius i potencial de creixement. La Direcció General d’Indústria ha començat a treballar en aquest camí tot impulsant l’elaboració d’un Pla de suport al sector de l’automoció i la mobilitat, dissenyat amb la col·laboració del sector i nombroses unitats del Govern, que haurà de dotar-se dels recursos pressupostaris adequats per tal de fer-lo efectiu.

Necessitem una visió estratégica compartida, de país, de consens. Per això atorguem una extraordinària importància al Pacte Nacional per a la Indústria, un acord programàtic, com s’ha dit, firmat per la Generalitat i les organitzacions empresarials i sindicals més  representatives (Foment del Treball, Pimec, UGT i CCOO) que atorga un marc d’estabilitat temporal a la política industrial amb la voluntat de transformar el model industrial del país mitjançant un procés que vagi acompanyat de la creació de llocs de treball estables i de qualitat.

Hem de convertir aquesta crisi en una oportunitat de millora. Hem d’aprofitar aquesta crisi per reforçar el caràcter industrial de l’economia catalana. Sabem, perquè està acreditat, que les societats industrials tenen menys atur, són més exportadores, més
innovadores i generen més ocupació de qualitat. Sabem també que les societats industrials, com és el cas de l’alemanya, són les que superen millor les crisis econòmiques, i és per això que darrerament hi ha, després de molt de temps, un cert consens en la idea de la reindustrialització com a motor de creixement econòmic.

Aquesta crisi ens ha de servir per consolidar aquesta tendència i fer que la nostra economia sigui cada cop més industrial.

Joan Miquel Hernández Gascón
Cap de l’Àrea d’Anàlisi Estratègica de la Direcció General d’Indústria